Els privilegis silenciats de l’esquerra

|OPINIÓ

Íñigo Errejón, fins ara diputat i portaveu de Sumar al Congrés, es veu obligat a dimitir després de l’acumulació d’acusacions per abús i assetjament sexual. El testimoni anònim ha estat publicat aquesta setmana per la periodista i activista feminista Cristina Fallarás, qui diu comptar amb una dotzena de casos més. El 2023 es publicava la primera denúncia contra Errejón en un fil de Twitter que descrivia l’assetjament sexual sofert per una dona de Castelló en un festival de música. Com és ja habitual en la nostra societat, la reacció de dubte i sospita davant les acusacions han dut a l’actriu Elisa Mouliaá a denunciar davant la policia i públicament la seva pròpia experiència d’abús sexual per part d’Errejón.

En un comunicat, Errejón assenyala com a principal problema de les seves relacions afectives la posició de fama que ha ocupat durant els últims anys, cosa que l’ha portat a generar una “subjetivitat tòxica que, en el cas dels homes, el patriarcat multiplica”. Aquest escrit presentat amb la forma de profund anàlisi i penediment és, en realitat, un intent manipulatiu de sortir impune de la situació; “sóc masclista perquè sóc víctima del sistema”.

Els homes NO poden ser mai víctimes del sistema quan exerceixen la violència. Cal distingir bé entre privilegiats i víctimes. Dir que un home és víctima dels seus privilegis sobre les dones és com dir que un empresari és víctima d’explotar els seus treballadors. El sistema mai no determina el nostre comportament, no ens converteix en màquines a mercè d’una subjetivitat compartida; la voluntat segueix aquí i, per tant, la responsabilitat dels nostres actes. Sembla que hi ha alguns homes que han escapat al just assenyalament dels seus privilegis i és que ser d’esquerres ha donat pas VIP al feminisme a molts homes que no el mereixien.

Però el que més ens preocupa d’aquest cas és el silenci. Totes hem estat víctimes però cap ha estat verdugo. I aquí tenim de nou un cas de companys i companyes que han mirat a l’altra banda, que han decidit apagar una vegada i una altra el mateix foc pel benefici polític. Estar realment compromeses amb el feminisme és primer trencar el pacte de silenci entre les nostres files i assenyalar les actituds de tots els homes que ens acompanyen.

La figura del polític masclista no l’encarna la ultradreta conservadora -si bé almenys aquests van sense màscara- sinó que pot ser qualsevol home, la teva mà dreta, el teu amic de tota la vida; aquesta afirmació ens la verifiquen els fets una vegada i una altra. Aquest no és un moment per empatitzar amb qui viola, sinó amb totes les víctimes que de nou han de ser les valentes, les que aixequen la veu, les que assenyalen davant d’un sistema que els ha fallat una vegada més. L’esquerres ha de ser diferent, tenim la responsabilitat de trencar els pactes de silenci.

---

TAMBÉ PODRÍA AGRADARTE ➤➤